27/08/2026
Hi ha una cosa que la política de l'habitatge 🏠 no pot obviar: darrere de cada p*s hi ha una persona.
Fa més de 15 anys que treballo com a Barcelona i he vist moltes reformes, canvis de mercat i canvis legislatius.
Però una cosa no ha canviat:
trobar un habitatge que encaixi amb el que una persona pot pagar continua sent molt difícil.
Catalunya ja té 271 municip*s declarats zona de mercat residencial tensat. Barcelona n'és un.
I les dades ens obliguen a ser rigorosos.
A Barcelona, el lloguer mitjà dels contractes d'habitatge habitual ha passat de 1.193,51 € el primer trimestre de 2024 a 1.137,35 € el primer trimestre de 2026.
Per tant, sí: els preus contractuals han baixat.
Però quan parlo amb persones que busquen habitatge, la sensació que em transmeten és una altra:
“Francesc, no trobo el que busco.”
I aquest és el problema.
Perquè l'accés a l'habitatge no depèn només del preu.
També depèn de quants p*sos hi ha disponibles.
De les condicions d'accés.
De la seguretat que percep el propietari.
De la capacitat econòmica del comprador o llogater.
I de les decisions polítiques que van canviant les regles del joc.
Aquest 2026, de fet, ja s'està treballant en la pròrroga de 140 municip*s com a zones tensionades i en la incorporació de 53 municip*s més.
No crec que aquest sigui un problema amb una única solució.
I potser aquest és el gran error del debat: voler trobar una resposta fàcil a un problema extraordinàriament complex.
Jo no tinc la solució.
Però sí que tinc una responsabilitat: explicar el que veig cada dia al mercat immobiliari.
I tu?
Què creus que faria més per millorar l'accés a l'habitatge: limitar preus, construir més o donar més seguretat als propietaris?
T'escolto. 👇